Les impressionants i successives manifestacions multitudinàries i pacífiques per la independència de Catalunya durant la segona dècada del segle actual, la violència policial contra els milions de votants del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre del 2017, en què va guanyar aclaparadorament el Sí a la independència de l’Estat espanyol, i la subsegüent proclamació pel Parlament de Catalunya de la República Catalana el 27 d’octubre, d’acord amb el dret internacional, van obrir els ulls del món sobre la realitat nacional catalana. En efecte, segles de repressió i colonialisme espanyol, amb la finalitat d’esborrar la memòria històrica dins i fora de les fronteres havien creat l’estereotip que Catalunya tan sols era una rica regió del nord-est d’Espanya. Però han passat quasi vuit anys i sembla que molta gent del món ignora la realitat històrica de Catalunya.
Les diferents branques del moviment independentista des de fa molt de temps que afirmen que Catalunya, i de fet els Països Catalans, és una colònia de l’Estat espanyol. Però, Catalunya no és Espanya des de fa molts segles?, pensen bastants. Doncs, no és així encara que l’Estat espanyol no reconeix Catalunya com una nació. Tanmateix, Catalunya té tots els atributs que calen per a ser una nació. Efectivament, té un territori més gran que cinc dels estats membres de la Unió Europea, té una història mil·lenària com a nació des de l’edat mitjana i una llengua parlada per més de deu milions de persones, amb més parlants que 11 de les 24 oficials a la Unió Europea, així com una cultura diferenciada.
Fins al 1714 Catalunya també tenia institucions pròpies, un sistema legislatiu basat en principis democràtics dels més antics d’Europa, així com moneda pròpia, un exèrcit i ambaixadors. La relació amb la monarquia hispànica, com reconeixien els mateixos polítics castellans, sols era de caire personal amb el rei. Però tot això va canviar amb el Tractat d’Utrecht i la derrota de 1714 davant les tropes franco-espanyoles de Felip V. A conseqüència d’això, és a dir, per la força de les armes, Catalunya va perdre les institucions pròpies, les lleis catalanes, la moneda i va passar a ser un país ocupat militarment. La seva llengua, el català, va ser prohibida o si més no discriminada, segons els períodes, com avui dia, amb el propòsit de genocidi cultural, que perdura. No cal dir que en els últims tres segles la repressió contra el poble català ha estat ferotge amb milers i milers de víctimes, amb la intenció de desnacionalitzar i que la colonització no es percebi com a tal.
Un dels objectius del domini de Catalunya per part de Castella era l’apropiació de la seva riquesa. I des del 1714 l’espoli econòmic de Catalunya per part de l’Estat espanyol, que no existia abans com a tal, ha estat continu. Sols en les últimes dècades es xifra en el 8,5 % del producte interior brut català anual, més de 22.000 milions d’euros actuals per any, prenguin-ne nota. Aquest enorme espoli es manifesta en la infradotació de les infraestructures, amb la consegüent congestió de la Rodalia, entre moltes altres mancances, i s’hi afegeix una política econòmica hipercentralista que perjudica greument l’economia catalana fins al punt de situar-la actualment en un model econòmic insostenible, que basa el creixement en sectors econòmics amb baixa productivitat.
Foto: fragment de les pintures de Sixena al MNAC
Tots aquests trets són els que caracteritzen un règim colonial imperialista. Per això el moviment independentista català sosté que des de fa tres segles Catalunya és una colònia d’Espanya. I, per tant, té tot el dret a descolonitzar-se. Per això es va fer el referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre de 2017, el va guanyar, i no pararà fins a assolir la independència efectiva. Però, no n’hi ha prou amb l’autonomia?, podrien dir alguns ignorants de la realitat. Només un exemple: fa més d’un any que es va demanar l’oficialitat del català a la Unió Europea per a no sentir-se ciutadans europeus de segona. Doncs s’al·lega que seria massa car, quan la xifra del cost, inferior a 50 milions d’euros, és enormement inferior a l’espoli anual de l’economia catalana i a l’aportació catalana a la Unió Europea. Continuar dins de l’Estat espanyol té un cost econòmic i polític que el poble català no es pot permetre, sols amb l’estat propi tindrà el que li correspon com a poble europeu lliure.
Pere Miret, economista i membre de la Sectorial d’Economia de l’Assemblea Nacional Catalana
