Pere Miret. Economista i membre de la Sectorial d’Economia de l’Assemblea Nacional Catalana
«…després de més de sis anys de l’octubre del 2017 ens podríem preguntar quina és la conjuntura actual pel que fa al moviment d’alliberament nacional català.»
Amb l’amnistia actual l’Estat espanyol intenta neutralitzar els partits parlamentaris del moviment independentista i netejar la seva imatge internacional. En efecte, després que els indults del 2021 van suposar l’alliberament dels presos polítics catalans, ara amb l’amnistia els exiliats polítics catalans podran tornar. Però l’amnistia amb les seves vicissituds i condicionants té per principal objectiu que el moviment independentista s’oblidi de la seva essència, que és justament assolir la independència. Així, després de més de sis anys de l’octubre del 2017 ens podríem preguntar quina és la conjuntura actual pel que fa al moviment d’alliberament nacional català.
Algun observador podria pensar que el moviment independentista està aturat o ha reculat. Tanmateix, en una perspectiva històrica la situació és ben diferent. La proclamació de la República Catalana el 27 d’octubre del 2017 per la via democràtica i d’acord amb el dret internacional va ser un pas molt sòlid per a recuperar les llibertats nacionals que Catalunya va perdre el 1714. No hi ha un patró únic per a arribar a la independència d’una nació. Tanmateix, si segons les estadístiques mundials entre la proclamació de la independència i la seva materialització real passen uns deu anys de mitjana, es pot dir que el procés de la independència de Catalunya de l’Estat espanyol ja ha superat la tercera fase.
La majoria de catalans vol un estat que no tingui la corrupció i la ineficiència econòmica
inherent a l’Estat espanyol. Ara bé, per què l’anhel d’un estat millor es va produir a Catalunya i no en altres territoris de l’Estat espanyol? Es poden assenyalar moltes raons. L’Estat espanyol ni tan sols reconeix Catalunya com la nació que és i continua el seu projecte de genocidi cultural. També és un estat que sols en les últimes quatre dècades ha espoliat al voltant de mig bilió d’euros a Catalunya. Així, es va arribar a un punt que després de constatar que la reforma real de l’Estat espanyol no és possible, es va veure clar que l’única via per a fer front a l’asfíxia econòmica colonial i poder oferir un futur digne sostenible amb benestar al poble català era la independència de l’Estat espanyol. En definitiva, la independència no sols és possible, sinó necessària.
Al mateix temps, continua la deriva feixista i antidemocràtica de l’Estat espanyol en diferents fronts. Últimament s’han descobert nous casos que confirmen l’espionatge massiu al moviment independentista amb el programa Pegasus o similars, l’anomenat Catalangate. I també ha prosseguit la guerra judicial contra el moviment independentista. Així, es va apartar la presidenta del Parlament de Catalunya, Laura Borràs, del seu càrrec per un delicte inexistent. I la catalonofòbia i els discursos d’odi per part de l’extrema dreta franquista espanyola (el partit VOX) i de la dreta, el PP, que cada cop assumeix més les polítiques de VOX, han arribat a extrems intolerables, que s’han barrejat fins i tot amb incitacions a un cop d’estat. Així mateix, en altres parts dels Països Catalans, com les Illes Balears i el País Valencià, aquesta coalició, PP-VOX, pretén anorrear la llengua catalana de l’espai públic, emulant la dictadura franquista.
La lluita democràtica per l’alliberament nacional de Catalunya s’inscriu en un àmbit internacional en què països amb règims autoritaris, com Rússia i la Xina, esdevenen progressivament més agressius. Malauradament, també dins d’Europa una part de la dreta tendeix en aquesta direcció. Així, al mes de desembre una delegació del Parlament europeu va donar suport a les tesis del PP-VOX d’atac a la llengua catalana, en contra de l’opinió del relator especial de l’ONU i dels experts competents.
En aquest context, cal que els dirigents polítics de la Unió Europea siguin conscients que si avalen la deriva antidemocràtica de l’Estat espanyol, en contra de l’article 2 del mateix Tractat de la Unió Europea, que estableix que es basa en el respecte dels drets humans i la democràcia, en seran responsables davant la Història. Efectivament, un club d’estats autoritaris sols pot portar a la desintegració de la Unió Europea.
* * *
