Economia sostenible

Economia sostenible

En els darrers anys s’ha anat prenent consciència de la necessitat d’aplicar models de desenvolupament sostenible que contribueixin a preservar el medi ambient a nivell global, evitar malmetre els recursos i garantir que es respectin els drets i interessos de les generacions futures.

Catalunya ha estat capdavantera en el foment d’aquest compromís amb la societat, tot i les limitacions que ha comportat l’escàs marge de maniobra de l’autonomia catalana.

Una Catalunya independent no hauria d’abandonar aquest compromís, ja que les noves capacitats econòmiques i de decisió de l’Estat català li permetran impulsar el creixement econòmic tenint cura, alhora, de la seva sostenibilitat.

Si sectors com el logístic, les indústries petroquímiques, siderúrgiques, químiques, farmacèutiques, tèxtils, etc., no apliquen criteris responsables i mantenen els models de creixement i producció tradicionals, poden comprometre la sostenibilitat, malmetent el medi ambient, els recursos naturals, energètics, etc.

Pel que fa al sector logístic, s’ha de desenvolupar abandonant els models dels anys vuitanta. Requereix de més intermodalitat ^[1], més trens, i dependre menys de la carretera, tant per la disminució de costos que representa com per l’estalvi energètic i la reducció de l’impacte mediambiental.

S’ha d’apostar per un model d’indústries netes, tant amb nous sectors no contaminants com amb sectors tradicionals amb noves regles de sostenibilitat: reciclatge de l’aigua, filtres per a l’aire, estalvi energètic…

Catalunya tindrà l’oportunitat de fomentar l’economia verda ^[2], (enginyeries per a l’estalvi energètic, indústria de components i dispositius electrònics energèticament eficients, tractaments de les aigües, motors elèctrics per a l’automoció…), un sector amb un gran potencial de creixement local i internacional.

La indústria i la logística poden convertir-se en motors del creixement econòmic del país, actuar, al mateix temps, com a model de referència, i donar exemple d’aplicació d’aquests principis com a bases culturals, d’actuació i comportament, en consonància amb les bones pràctiques dels països més desenvolupats que ens serveixen d’inspiració.

També es podria fomentar el que s’anomena “demanda sofisticada”, és a dir, compra pública de béns i serveis tecnològicament molt desenvolupats que acabin repercutint en la competitivitat de les empreses subministradores.

Quan un país és rigorós amb les normatives ha d’impulsar el desenvolupament de l’economia de tal manera que es pugui complir la reglamentació amb normalitat.

Un model sostenible és aquell que no malmet els recursos per a les properes generacions. Catalunya ha estat capdavantera en el foment d’aquest compromís, tot i l’escàs marge de maniobra que li ha permès la seva autonomia. Les noves capacitats econòmiques i de decisió de l’Estat català haurien de permetre impulsar el creixement econòmic tenint cura al mateix temps de la seva sostenibilitat.