Moneda del nou estat

Podrem triar-la tot i que no podran impedir que seguim amb l’euro

La decisió de quina unitat monetària empra un estat correspon al propi estat. Tanmateix, els economistes estem convençuts, i en aquest sentit també s’han expressat prestigiosos tècnics europeus (com Simon O’Connor, portaveu de l’eurocomissari Olli Rehn ^[1]), que Catalunya seguirà amb l’euro, tot i que  podria decidir  quina seria la moneda oficial. Però no hi ha cap part implicada (Catalunya, Espanya i la UE) que tingui interès que Catalunya surti de la  zona de l’euro. Els improperis que fa servir el Govern espanyol per a espantar el món empresarial i financer amb el tema de la moneda no tenen cap fonament econòmic seriós.

Encara que hi hagi un període transitori en què no siguem membres de ple dret de l’àrea euro no hi haurà cap impediment perquè Catalunya utilitzi de forma normal l’euro. L’ús de l’euro no va lligat a la pertinença a la UE: El Regne Unit pertany a la UE i no fa servir l’euro; mentre que el Principat de Mònaco, el Vaticà, San Marino, Andorra, fan servir i encunyen monedes d’euro, Montenegro… l’ha adoptat com a moneda pròpia, però no pertanyen a la zona de l’euro.

Posats en el pitjor dels escenaris, la no-admissió a la UE implicaria també que Catalunya no seria un estat membre de la zona de l’euro. Però això no vol dir que Catalunya hagués d’abandonar l’euro com a moneda oficial. Si així ho decidís el nou Estat, l’euro podria mantenir-se com a moneda oficial i habitual en les transaccions, tot renunciant a tenir una moneda i política monetària pròpies. La principal funció del Banc de Catalunya en aquest escenari seria la supervisió bancària. D’altra banda, les entitats financeres que operessin a Catalunya (Banc Santander, BBVA, Caixabank, SabadellAtlántico…) podrien accedir a la liquiditat del BCE a través de les seves matrius, filials o sucursals establertes a països membres de la zona de l’euro, que complissin amb els requeriments per a ser una entitat de contrapartida, el principal dels quals és ser financerament solvents.

Les 6.400 multinacionals establertes a Catalunya (Invest Catalonia) són les primeres interessades en el manteniment de l’euro a Catalunya.

Un país amb la dimensió econòmica de Catalunya, si volgués, tindria plena capacitat per a establir el seu propi sistema monetari, amb una moneda i política monetària pròpies, que podrien  ajustar-se autònomament d’acord amb les circumstàncies econòmiques (atur, inflació) del país en cada moment.  Aquesta és de fet l’opció triada per països de la UE com el Regne Unit, Suècia o Dinamarca, que, no tenint cap impediment per formar part de la zona de l’euro, prefereixen mantenir la seva autonomia monetària.

Tant políticament com econòmica, l’euro és un element d’estabilitat de la UE. Les empreses de dins i de fora de la UE, Espanya inclosa, requereixen la mateixa seguretat jurídica que Catalunya. Tant el deute d’Espanya com el de Catalunya els creditors el voldran cobrar en euros. No simplement el deute, sinó la continuïtat de les relacions mercantils, requereixen la continuïtat de l’euro.

 La UE i els creditors seran els primers que voldran un acord monetari.  A Catalunya hi ha moltes grans empreses directament relacionades amb Europa i una gran part de les nostres exportacions van també cap a Europa.  És evident que Catalunya no sortiria de l’Espai Econòmic Europeu, ja que la pertinença a aquest espai no requereix unanimitat dels estats membres. La Catalunya independent tindrà l’euro com a moneda.

[1]: http://www.ara.cat/politica/BRUSEL-LES-SIMON_O-CONNOR-UNIO_EUROPEA-EURO-CATALUNYA_0_996500564.html

F03 02 R03